Al utilizar este servicio y el contenido relacionado, aceptas el uso de cookies para análisis, contenido personalizado y publicidad.
Estás usando una versión más antigua del explorador. Usa una versión compatible para obtener la mejor experiencia en MSN.

“No hi ha cap polític capaç de crear la gran Barcelona que fa falta”

EL PAÍS EL PAÍS 12/06/2014 Blanca Cia
Oriol Bohigas, en un dels despatxos del seu estudi a la plaça Reial de Barcelona. © carles ribas Oriol Bohigas, en un dels despatxos del seu estudi a la plaça Reial de Barcelona.

Amb bastó, pantalons clars —un clàssic en ell—,camisa blava i mitjons de coloraines a ratlles —un altre clàssic—, Oriol Bohigas (Barcelona, 1925) entra en una de les sales del seu despatx (MBM) a la plaça Reial de Barcelona. Allà es va instal·lar el 1973 —la Barcelona més grisa— professionalment, també va situar-hi el seu domicili i allà segueix. Entre maquetes de projectes, llibres i un rum-rum del carrer que puja de volum a poc a poc a mesura que les bandades de turistes prenen la plaça. Diu Bohigas que no li molesta el soroll de les persones. Arquitecte, urbanista, polític —va ser regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1991-1994)—, impulsor d’Edicions 62, agitador cultural... L’entrevista té lloc l’endemà de l’abdicació del Rei, així que l’actualitat mana.

Pregunta. Com veu el moment?

Resposta. (Riu) L’abdicació pot tenir dos efectes. Un és que es faci cas a l’exigència popular de la revisió del marc general; monarquia o república. L’efecte dolent és que tot segueixi igual. És a dir, de pare a fill.

P. Va firmar el manifest independentista fa un temps. Com veu el procés sobiranista?

R. Estic a favor de la consulta i en els termes en què s’ha plantejat, encara que temo que la gent votarà amb poc coneixement. Com passa en general amb tot el que és política.

P. Desconeixement o distanciament?

R. Distanciament creixent respecte dels polítics, perquè ja no en queda res, de la confiança que els ciutadans van dipositar durant els primers anys de la democràcia a qui els representava, i perquè aquests han anteposat els seus interessos personals als col·lectius. Potser caldria pensar en una altra organització general de la democràcia.

Potser caldria pensar

en una altra

organització general

de la democràcia

P. Suposant que tingués el comandament polític a la Barcelona actual, abocada al turisme, què faria?

R. Podem dir que la Barcelona-ciutat està en estàndards correctes. Ara l’important és no abandonar-lo i mantenir la qualitat allà on es viu, i això té poc a veure amb el turisme. Encara que no podem dir que el turisme sigui dolent, perquè si hi ha visitants és que la ciutat és interessant i diu coses. El pitjor és que s’han oblidat problemes estructurals importants, com ara el caos de l’àrea metropolitana. I no hi ha polítics capaços d’afrontar-los.

P. Com?

La Sagrada Família és

l’assassinat de Gaudí,

l’edifici més lleig de

la història de la cuitat

R. Barcelona, en realitat, ja no existeix. És tota l’àrea metropolitana. És una de les poques ciutats que té la mateixa gent que surt i entra cada dia per treballar, i això demostra que és una unitat. Cal anar a l’agregació dels municipis metropolitans. Si a final del segle XIX i principi del XX es van annexionar els que avui són barris —Sants, Sarrià, Gràcia, Sant Martí—, ara cal fer-ho amb l’Hospitalet, Santa Coloma, Badalona... No fer-ho és una barbaritat. No hi ha cap polític que sigui capaç de crear la gran Barcelona que cal.

P. A banda de les raons econòmiques, l’arquitectura està en crisi?

R. La crisi més immediata és l’econòmica. Els arquitectes tenim molt poca feina, només cal veure les poques grues que hi ha a la ciutat. Però hi ha una altra crisi, és clar, perquè la professió ara té dubtes sobre la seva funció. S’ha acabat l’arquitecte que dirigeix el procés i dóna les ordres. L’arquitecte ja no visita les obres sovint perquè hi ha 20 tècnics, especialistes i fins i tot venedors que intervenen en el projecte. Ara és gairebé un empleat del constructor i manen els criteris comercials.

Avui l’arquitecte és

un empleat del

constructor i mana

el vessant comercial

P. I l’arquitectura icònica?

R. L’arquitecte depèn dels encàrrecs, i una de les sortides que hi ha ara és fer edificis únics, a més d’entrar en aspectes artístics i/o decoratius. A més, els alcaldes també es van veure atrapats pels encàrrecs d’edificis singulars i van arribar a pensar que així guanyarien eleccions. N’hi ha molts que no em semblen malament, com ara la torre de les Aigües de Jean Nouvel, o l’antena Foster. No estic en contra de la magnificació de l’arquitectura, però sí que els arquitectes hagin de fer això per seguir investigant.

P. El DHUB, que va dissenyar vostè, és icònic?

R. L’encàrrec inicial partia de com es podia dissenyar per integrar-se en l’anell viari de les Glòries, i d’aquí la forma, com si mossegués l’autopista. Després van decidir enderrocar l’anell; jo no hi vaig estar d’acord. Però vam mantenir el disseny perquè garantia poca edificabilitat en altura i generava espai públic. A més, s’havia de competir amb la força expressiva de la torre... Crec que la combinació és bona: la torre en altura i el DHUB en pla.

P. Més iconografia. Com veu l’expansió de la Sagrada Família.

R. Més malament que mai. És indignant el que s’està fent, la Sagrada Família és un assassinat de Gaudí i un assassinat de l’arquitectura: és l’edifici més lleig de tota la història de Barcelona. És equivocat i fals, no té res a veure amb Gaudí. Els arquitectes del temple es pensen que han fet una interpretació moderna de la manera d’entendre les estructures de Gaudí, però és mentida. A més, és invasiva, ha ocupat i vol ocupar més espai públic... però com que suscita entusiasme —i milions de turistes— no hi ha cap polític que s’atreveixi a dir que és una animalada.

P. Al capdavant de l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona va dissenyar l’obertura de la ciutat al mar. Quina opinió li mereix la marina de luxe del Port Vell?

R. Jo no puc dir si aquest projecte li cal o no a la ciutat, però s’hauria pogut fer d’una altra manera. Es pot fer negoci, però amb un mínim de consciència col·lectiva... No s’ha discutit el projecte, s’ha segrestat el debat d’un espai que va costar temps de recuperar. El resultat és que estan tapant el mar. És el que tenen els governs de dretes, que no els importa gaire l’ús de l’espai públic per tal d’afavorir els negocis.

P. No sembla tenir gaire en consideració la seva etapa com a regidor de Cultura de l’Ajuntament, segons es desprèn de les seves pròpies paraules al llibre Refer la Memòria. Per què?

R. Jo deia que tenia ganes que les coses canviessin i veure una manifestació demanant biblioteques, i no protestant pel preu dels bitllets del transport. El problema que vaig tenir va ser econòmic. Vaig esbossar el que després va ser el pla de biblioteques, i d’això sí que n’estic satisfet. Però es parla de cultura en sentit tradicional —el teatre, la música, els museus— i jo crec que el més important és l’ensenyament.

P. Vostè, en principi, no pensava ser arquitecte. Vist en perspectiva, com li ha anat?

R. Jo m’he divertit molt perquè és una professió adequada al meu caràcter, entre la tecnologia, la història i les humanitats. Hi ha arquitectes que són historiadors, humanistes. N’hi ha exemples, com ara Puig i Cadafalch, que també va ser un estudiós de l’art romànic i va ser president de la Mancomunitat. En el meu cas, és molt difícil separar una cosa de l’altra, totes han estat barrejades o unes m’han portat a les altres.

Gestión anuncios
Gestión anuncios

Más de EL PAÍS

image beaconimage beaconimage beacon