Al utilizar este servicio y el contenido relacionado, aceptas el uso de cookies para análisis, contenido personalizado y publicidad.
Estás usando una versión más antigua del explorador. Usa una versión compatible para obtener la mejor experiencia en MSN.

Dos senyors de la poesia

EL PAÍS EL PAÍS 26/05/2014 Jordi Gracia

L’excepcionalitat de Poemes comença per l’invent mateix d’un llibre que no és normal. La portada ho destaca de manera insòlita, perquè l’antòleg i prologuista de la poesia de Joan Vinyoli (de qui celebrem enguany el centenari) és Joan Margarit, que llueix el seu nom en mida tipogràfica gairebé idèntica a la de Vinyoli mateix. L’encert ha estat complet, perquè expressa molt bé el luxe infreqüentíssim de trobar el diàleg veraç i transparent de dos poetes en un sol llibre. El que duu a dins no és només la poesia de Vinyoli, sinó molts anys de lectura pacient i intel·ligent, sensible i crítica, indecentment honesta i obertament valenta: la tria que ha fet Margarit és acuradíssima, i el pròleg, una interpretació insubstituïble de la vàlua de Vinyoli. És la lectura que un poeta en la plenitud de la maduresa ha acabat fent d’un altre poeta que no sempre ha estat excels ni sempre ha estat autor reconegut, ni sempre ha format part del cànon contemporani de la poesia catalana. Els millors el van apreciar en les seves diverses etapes, i alguns fins a l’extrem de mantenir-hi una correspondència tan càlida i inevitablement melancòlica com la que varen creuar Vinyoli i Miquel Martí i Pol. El seu epistolari entre 1977 i 1983 l’han publicat ara Xavier Folch i Andreu Rossinyol, en reedició del llibre que va aparèixer fa gairebé 30 anys.

Margarit no és el poeta de fa 30 anys, però Vinyoli no és tampoc el poeta que va ser llavors. Ara és un altre autor perquè el temps històric és un altre i perquè la conjunció d’atzars ens permet aproximar-nos a la seva obra des de l’òptica còmplice però sovint implacable d’un poeta que sap molt bé la lentitud que necessita la maduració d’un tipus de poesia: aquella que no explora l’imaginari fantasiós o fabulat del cosmos, sinó el conflicte ètic i vital de l’ésser viu, el conflicte de ser adult i colpidorament culpable, de ser adult i magnànim amb un mateix i no amb els altres, de ser adult i indulgent sense voler, de ser adult i no gosar dir la veritat. O fer-ho: a Margarit el Vinyoli que més l’encén és el que descobreix —sovint contra ell mateix— la drecera real que duu a la pròpia veritat més enllà del desig i l’ànsia, més enllà dels paranys de l’existència, i sovint cruel, net i clar: “Sordejo, però/ no cridis. Parla baix./ ‘If music be the food of love/ play on’. No tornaré. No tornis./ I must do something of my poverty”.

El Vinyoli que agrada al senyor Margarit és un poeta esquerp i el·líptic, sovint desolat. El seu dring de veritat ressona insistentment a la memòria, com una forma d’oració laica i dolorosa, com una forma d’elegia íntima a la mancança i la insatisfacció. El·líptic? Pels volts de 1980, quan ja ha escrit Cercles, Vinyoli pateix —Vinyoli va patir per nombroses causes, endògenes i exògenes— i escriu cartes torturades a Martí i Pol. Allà sovint despulla la veu de solemnitats artificials per mirar de tocar amb exactitud el mal, l’angoixa davant de la creació poètica, temorós que li “manqui ‘invenció formal’” i que “el pas de la ‘vivència’ a la ‘forma’ sigui massa directe”, ansiós de trobar un “grau ‘x’ d’abstracció per tal que l’‘efecte’ estètic o ‘catàrtic’ pogués arribar a l’oient o al lector com, per exemple, m’arribà a mi, poderosament, contemplant algunes obres de Chillida”. És el desig d’acostar-se com sigui “a la ‘música’ i en definitiva al ‘silenci’. És aquest silenci que emana de l’escultura i de l’arquitectura”.

Les explicacions en poesia són sempre sobreres, o només les acceptem asseguts a l’aula per devoció o per obligació acadèmica. El que és insòlit és que un poeta ens expliqui amb la fiabilitat i la solvència del millor crític imaginable el comportament de la poesia d’un altre, la ruta que porta al compliment de si mateixa i a destriar el millor de si mateix possible. Això és orteguià, ja em disculparan, però diu el que vull dir: Margarit esmuny en un detectivesc i fluidíssim pròleg què li va passar a Vinyoli perquè Vinyoli deixés de ser el poeta modest, catòlic i transcendent —ribianesc també— que hauria estat i trobés la via per ser el poeta gran i imprevist que recull aquesta tria. Ho celebrem?

Gestión anuncios
Gestión anuncios

Más de EL PAÍS

image beaconimage beaconimage beacon