Al utilizar este servicio y el contenido relacionado, aceptas el uso de cookies para análisis, contenido personalizado y publicidad.
Estás usando una versión más antigua del explorador. Usa una versión compatible para obtener la mejor experiencia en MSN.

La València amagada del segle d’or

Logotipo de EL PAÍS EL PAÍS 18/06/2014 Carles Fenollosa Laguarda
La casa de Jaume Roig, al costat de la Llotja de València, en la cantonada dels carrers de Cordellats i de les Danses.. © Jesus Císcar La casa de Jaume Roig, al costat de la Llotja de València, en la cantonada dels carrers de Cordellats i de les Danses..

Les literatures occidentals solen tenir la mania grandiloqüent d’autoassignar-se segles d’or amb total impunitat. D’or o desLumières, Siglos o Ages, tant se val. Una necessitat amb prou faenes dissimulada d’evidenciar la glòria en cent anys que condensen els seus grans patriarques i òperes primes com a símbol de poder. La literatura catalana no n’és cap excepció: oneja amb orgull el segle XV d’Ausiàs March i Tirant lo Blanch. Un segle, un patriarca i una obra: la trinitat buscada –Ramon Llull ens absoldrà– que acompanyen els versos de Jaume Roig, les proses de Joan Roís de Corella o la lleugera exegesi d’Isabel de Villena. De tot allò, però, ens n’ha restat més que papers. De tot allò, encara en queden murs.

Són els murs, sovint emboscats, de vegades enganyosos, de València, el centre neuràlgic de la literatura catalana del quatre-cents, que creix i canvia com no ho havia fet mai abans. Més gent i més pedra al cel mentre els petits contingents de comerciants europeus s’assenten i la burgesia comença a llegir. Manuscrits primerament, i els primers incunables després, amb l’arribada de la impremta. La literatura esdevé, a poc a poc, oci. A la ciutat s’escriu, es llig, se’n parla en tertúlies i se celebren certàmens poètics. Sense cort reial, la vila s’autoproveeix de lletres. El gremi, amb noms que esdevindran cèlebres, es coneix i es relaciona en aquella València “hanseàtica”, com la volgué veure Sanchis Guarner, de carrers estrets i sinuosos i de palaus modestament nobles. Una València de la qual encara queden molt més que vestigis ruïnosos o records mai viscuts, perquè alguns d’aquells murs, al cap de cinc segles, de desenes de magnes reorganitzacions urbanes i de milers d’orgies urbanístiques, encara resten drets.

N’hi ha de monumentalment explícits, per cert. És el cas de la Seu. Més enllà de barreges d’estils i columnes nues de pedra, la catedral guarda encara històries del segle de les grans plomes. A la capella del Sant Calze, antiga aula de teologia, encara podem pensar en un Roís de Corella assegut i escoltant atentament dogmes de la vida i d’una mort que també va escriure Ausiàs March, veí de la capital a partir del 1450, mort i soterrat allí el 1459. On exactament? Contra la creença popular, les seues restes no descansen sota la làpida negra, infinitament discreta i sense senyalitzar que s’amaga al costat de l’entrada romànica del temple, sinó: “en lo vas o capella dels Marchs en lo claustre de la Seu”. Llocs esvaïts, ja, el cementeri de la catedral i el claustre que se situava entre la porta barroca i la capella del Sant Calze, a l’actual plaça de la Reina.

ampliar foto

Al carrer de Cavallers, hi ha el Palau dels Mercader, encara en peu. / Jesús Císcar

Perquè no tot ha restat en peu, ni de bon tros. Hi ha murs que caigueren i no s’alçaren mai més, sense drames, però amb tota la implacabilitat del temps. És el cas d’una de les possibles llars de Corella, el convent de Sant Francesc, a l’actual Ajuntament, o el de la Sala de la Ciutat, que ocupava el jardinet de tarongers bords que hui reposa al costat del Palau de la Generalitat. Allà, el Joan Roís que oïa missa a la Seu, parlava i es feia entendre gràcies a “la lectura que fa dels sagrats evangelis”. Paraules sota els sostres propietat del bisbe o dels jurats, en competència contínua per l’ensenyament dels mestres de la ciutat. El primer oferia la catedral i altres possessions eclesiàstiques, i els segons llogaven o compraven edificis com les escoles primitives de gramàtica i arts, en l’antic carrer de les Escoles de Valldigna, més tard anomenat de la Meravella i, finalment, esborrat del mapa. A la zona de l’antiga església de Sant Bertomeu, de la qual hui només en resta la torre al final del carrer de Serrans, és on situen Vicent Boix o Vicent Vives aquestes escoles durant bona part del segle quinze, abans que es creara l’Estudi General, prop de l’anomenat actualment carrer de la Nau. Això, però, fou després, quan el segle xvi ja s’entreveia a la cantonada.

Més enllà dels mestres i dels jurats i els eclesiàstics hi havia els burgesos i els aristòcrates, que es reunien per tal de fer “parlaments” i, per tant, llegir i barallar-se ininterrompudament. Era el cas de Jaume Roig, que “en casa mia”, deia, hostatjava reunions de l’estil, on es “psalmejaven” certes obres, mentre “tots altercaven, / e disputaven: / qui menys sabia, / més hi mentia, / e tots parlaven, / e no s’escoltaven”. Un “alberch”, el de Roig, situat “en lo carrer de Cordellats, que és la frontera eixint de la escola de la Compañia y fa cantonada al carrer de Capsers”, com deia Francesc Roig el 1688. Encara resta en peu. I és que allà mateix, al cantó entre el carrer de Cordellats, que ha conservat el nom, i el carrer de les Danses, hi ha encara la casa de qui féu de la sàtira un art de versos mínims, a prop, molt a prop de la Llotja de columnes exquisidament verticals alçada en aquells anys en què a València la prosperitat d’alguns cristal·litzava en pedra.

Les vetlades a casa Roig no eren les úniques, ja ho hem dit. Hi ha, per exemple, la que quedà retratada –ficció, probablement– en el Parlament de casa Mercader, de Roís de Corella, “que s’esdevench en casa de Berenguer Mercader entre alguns homens destat de la Ciutat de Valencia, los quals ordenaren les istorials pohesíes següents, ço es, cascú la sua en son elegant estil”. On, però? En l’actual número 26 del carrer de Cavallers, dit Major de Sant Nicolau quan encara no hi havia ni palaus ni cavallers? En aquell Palau dels Mercader encara en peu, i amb l’antic i vell batlle Berenguer Mercader com a amfitrió? És el que s’ha dit tradicionalment. No fou així, però, sinó molt probablement al carrer de les Avellanes, antic de Capllevats, on va viure un altre Berenguer Mercader, molt més jove, fill de Galceran Mercader i casat amb la filla d’un amic de Corella, Pere Garró.

Parlaments, discussions, vetlades a la llum de les espelmes... i lectures en veu alta amb els primers incunables a les mans, quan a partir dels setanta comencen a florir les impremtes i els impressors, la majoria vinguts del nord d’Europa: Miquel Albert, Nicolau Spindeler, Fernández de Córdoba, Lambert Palmart o l’alemany Joan Rix de Cura, que tenia la seua “tienda cerca de la Lonja de mercaderes”, com recordava l’erudit Serrano Morales a la darreria del xix; no molt lluny de casa Roig, doncs, i tampoc lluny de la forca sòlida i amenaçant de la plaça del Mercat, on els condemnats eren penjats com una declaració d’intencions. Aquella zona de carrers mínims i caòtics afectats per l’incendi de mitjan segle al carrer dels Drets, hui amb el mateix nom, que consignava l’autor en el seu Espill: “Daquells vehinats / La Pelleria / Trench, Fusteria, / Fins mig mercat / Nas vist cremat / Any sis quaranta / Pas de setanta/ Cases Alberchs”.

ampliar foto

El convent de la Trinitat, d'on fou abadesa sor Isabel de Villena. / Jesús Císcar

No són aquests els únics carrers que han mantingut la mateixa denominació. Hi ha l’ancestral carrer de la Mar, on trobem el palauet que fou la llar de Joanot Martorell, ben a prop de la casa natal de sant Vicent Ferrer. La ciutat, de vegades i potser per atzar, es resisteix tossudament a esvair-se. El carrer d’en Bou, darrere de la plaça del Dr. Collado, és el de la mateixa família Bou a un dels membres de la qual, nebot de Roig, li fou dedicat l’Espill: “A tu com fill / Balthasar Bòu / Per lo quem mòu / Ta molt amor / e gran calor / de nebot car / lo vull dreçar...”. Era la València de Jaume Roig, però també la d’Isabel de Villena i la seua Vita Christi, la resposta femenina a la misogínia –irònica o no– del primer. Villena fou abadessa del convent de la Trinitat, fora muralla, a l’altra banda del riu. A les seues cambres, de silencis i pregàries, alguns estudiosos han volgut veure també cenacles i tertúlies literàries, en contra de l’estricta regla que regia el monestir. Qui ho sap, però.

Allò de què sí que tenim constància certa i escrita és dels certàmens que recorren el segle i els seus carrers: festes i concursos literaris entre els murs de la Seu, de la Confraria de Sant Jordi, a l’actual Teatre Principal, o de la parròquia de Sant Joan, enfront de la Llotja. Celebracions que evidenciaven una València en esclat, on certs diners i certa estabilitat permetien que la cultura nasquera i s’elevara en pedra o en paraules. Manifestacions, al capdavall, d’un nou temps, com el certamen del 1455, davall dels arcs apuntats del convent del Carme, encaixat actualment entre edificis, invisible a les mirades forasteres o indígenes que es perden distretes més enllà del carrer del Museu, alienes a aquest i a altres racons d’un segle xv que molts després seria d’or. Racons oblidats parcialment perquè, en el fons, no pot ser d’una altra manera: que la història, no ho oblidem, no fa presoners i cada generació, amb totes les conseqüències, és ama d’un temps que no ha escollit.

Gestión anuncios
Gestión anuncios

Más de EL PAÍS

image beaconimage beaconimage beacon