Al utilizar este servicio y el contenido relacionado, aceptas el uso de cookies para análisis, contenido personalizado y publicidad.
Estás usando una versión más antigua del explorador. Usa una versión compatible para obtener la mejor experiencia en MSN.

Músics excel·lents a la recerca de públic

EL PAÍS EL PAÍS 11/06/2014 Esperança Costa
D'esquerra a dreta, Maria Rubio, Josep Antoni Alberola, Marc Moragues i Joan Mont. © Natxo Francés D'esquerra a dreta, Maria Rubio, Josep Antoni Alberola, Marc Moragues i Joan Mont.

Si la majoria dels jugadors de la selecció espanyola de futbol foren valencians, si gran part dels equips i dels entrenadors dels millors clubs del món s’hagueren forjat a Borriana, Cullera, Llíria, Castelló de Rugat, Agost o Cocentaina, per exemple, estaríem davant d’un fenomen mundial pel qual s’interessarien els grans mitjans de comunicació, i potser el de futbol base valencià hauria estat objecte de premis amb noms de prínceps o de la mateixa Unesco.

Però el tractament és ben diferent si es tracta de músics que tenen una gran formació i trajectòria internacional. La comparança amb el futbol i la crítica a les prioritats de les administracions públiques i de la societat mateixa és comuna entre els membres d’una generació extraordinària, per la qualitat i la quantitat, d’intèrprets, compositors i directors valencians que nodreixen les orquestres més prestigioses d’arreu del món.

Només uns quants exemples: Juan Pechuán, de 29 anys, va començar a la Unió Musical l’Horta i ara és oboé solista de la Deutsche Oper de Berlín; el compositor Francisco Coll, de la mateixa edat, ha rebut crítiques entusiastes de la premsa britànica per la seua òpera CaféKafka, un encàrrec de la Royal Opera House que pròximament s’estrenarà a València; també té 29 anys el compositor Marc Garcia Vitoria, igualment aplaudit per la crítica, que ara treballa a l’Haute École de Musique de Ginebra; Maria Rubio, de 34 anys i nascuda a Alboraia, és trompa solista de l’Orquestra de València i intèrpret convidada de la filharmònica de Berlín…

La llista creix si hi incloguem músics no tan mediàtics: el percussionista Jaume Blai Santonja (Bocairent, 1986), membre de la Gustav Mahler Jugendorchester de Viena; l’oboista Vicent Castelló Sansaloni (Tavernes de la Valldigna), de la Gewandhausorchester de Leipzig; la pianista multifacètica Marta Espinós (Xàbia); Jaume Gavilán Agulló (Cocentaina), primer trompa de la Radio Filharmonisch Orkest d’Holanda; el clarinetista Ausiàs Garrigós (Potries, 1989), ara en la Chipping Campden Orchestral Academy; la trompa Amparo Edo, que des de Los Angeles compon també per a obres audiovisuals…

I la llista es fa interminable si s’hi sumen músics que es podrien considerar d’una generació anterior, com els instrumentistes i directors Gustavo Gimeno, Ramón Tebar, Joan Enric Lluna, Cristóbal Soler, Jordi Bernàcer, José Vicente Castelló, Roberto Forés, Juan Luis Martínez, Álvaro Albiach, José Luis Jover Sogorb… O els qui, des de la seua formació clàssica, han travessat les fronteres estilístiques envers altres músiques com el jazz.

ampliar foto

Yann Le Floc'h / Marc Garcia

“Aquesta generació és molt bona”, assegura des de Ginebra el compositor Marc Garcia Vitoria (Castelló de Rugat, 1985), “no sé si és millor o pitjor, però jo diria que, almenys en quantitat, els ‘nous professionals’ superem les generacions anteriors”. El mateix opina el trompa Marc Moragues (Gandia, 1985): “En els últims anys hem passat de tenir un conservatori superior al País Valencià a tenir-ne tres, i cada any acaben la carrera més músics dels que, em sembla, el sistema pot absorbir”. “No sé si aquesta nova generació és millor que les passades, perquè abans el sistema era molt més selectiu”. “El que és cert”, apunta Moragues, “és que ara tenim menys excuses per no ser-ho”.

“Generació excepcional?”, es pregunta la també trompa Maria Rubio (Alboraia, 1979). “Em sembla que no, som el resultat d una evolució, sobretot en quantitat”. “Amb la creació de centres nous, l’oferta es va multiplicar i, per tant, es va facilitar l’accés a estudis oficials”. “També es va produir un boom d orquestres professionals i conservatoris a la resta d Espanya”, afig, “i durant un quant temps, l’oferta laboral per als músics va ser molt alta”.

Però els músics de més edat, i potser a causa d’això, tenen una altra perspectiva d’aquesta jove fornada. Josep Antoni Alberola (Benifairó de la Valldigna, 1972), membre del quintet Llevant Ensemble i professor superior de trompa pel Conservatori de València, afirma sens dubte que “vivim un moment excepcional pel nombre i la qualitat dels músics, malgrat que la incidència al País Valencià siga més aïna escassa, atés que desenvolupen la seua activitat majorment fora d’ací”. També el director musical del Teatro Lírico Nacional de la Zarzuela, Cristóbal Soler (Alcàsser, 1967), assegura que “en les dues darreres dècades, no tan sols a la Comunitat Valenciana, sinó també a Espanya en general, s’ha fet un salt qualitatiu i quantitatiu ben important, amb excel·lents músics, compositors i directors d’orquestra”.

L’especialització majoritària d’aquests músics valencians en instruments de vent apunta directament a l’arrelada tradició de les bandes i associacions musicals locals. “Les bandes”, diu Alberola, “són un bressol d’alumnat que passa als conservatoris i, després, a centres estrangers, on realment aconsegueixen aqueix ‘plus’ que els converteix en músics d’elit”. D’altra banda, el compositor Marc Garcia pensa que, a més de bressol de músics, “les bandes són, sobretot, una ferramenta social, fa que la música siga un element central de la societat i, de rebot, normalitza l’ofici de músic”. “Qui ha estudiat música de menut, encara que siga només dos o tres anys”, explica, “es queda amb una certa sensibilitat tota la vida, i això és, al meu parer, l’aportació més important que fan les bandes”.

El compositor i intèrpret de bombardí Joan Mont (València, 1987) reafirma aquesta influència: “Gràcies a la tasca de les bandes, molts tenim accés a l’educació musical i molts ampliem aqueixos estudis fins a nivell professional”. “Però, per a viure de la musica”, adverteix, “alguns han d’abandonar el país”.

ampliar foto

Francisco Coll. / josé jordán

No tot són flors i violes, per tant. Alberola qualifica “d’escleròtica” l’activitat musical valenciana “llevat de la de les dues orquestres [la de València i la del Palau de les Arts] i la de les bandes, que és una activitat amateur i no professionalitzada”. Per a Garcia, el món de les bandes “no acaba d’eixir d’una espècie de mediocritat i de tancament relativament estrany”. “Les noves composicions, per exemple, estan molt limitades als formats tradicionals: música festera i alguns poemes simfònics de concert molt convencionals”. I creu que “mentre el món valencià de la música estiga monopolitzat pel caràcter mediocritzant de les bandes, el retorn de professionals d’alt nivell no és possible”.

Estem davant d’una “fuga de cervells”? “En part sí”, contesta Maria Rubio, “perquè els millors preparats se’n van, però també és una qüestió de lògica: no hi ha prou agrupacions professionals per al volum d’estudiants que acaben cada any la carrera de música”. Però l’emigració no és el que més dol a aquesta solista de l’Orquestra de València: “Sembla escandalosa la quantitat de gent que estudia fora i es queda allà, però em sembla més escandalós encara la quantitat de butaques buides que podem veure els músics cada vegada que eixim a l’escenari”. “Tenim les millors agrupacions, els millors auditoris i els més moderns…, però no tenim amb qui poder omplir-los!”, es lamenta. “Gestió cultural i educació són les paraules clau”, continua Rubio. “Llàstima que en aquest país es tinga una visió de la cultura com a objecte de luxe prescindible i no com a indústria generadora de treball i riquesa".

Segons Marc Moragues, “és evident que hi ha una fuga de cervells”. “No conec cap intèrpret de la meua generació que treballe com a tal a València, i això no vol dir que no n’hi hagen de bons”. “De fet”, afig, “tinc amics treballant a Mèxic, Bèlgica, Anglaterra, Grècia, Alemanya, Holanda i Finlàndia, entre altres països”. “Jo mateix, aquesta setmana, tinc audicions per a una orquestra a Suècia”, comenta.

Garcia diu que “crear estructures d’alt nivell [com l’orquestra del Palau de les Arts] no és suficient perquè es cree una necessitat social” i, coincidint amb Maria Rubio, pensa que “hi calen dos factors més: una gestió coherent i sostinguda, probablement amb menys diners, però amb més visió de llarg termini, i una passarel·la entre aquest món de gran nivell i el món amateur”.

Dels músics que s’hi queden i que han hagut de buscar una altra feina, Alberola n’és un exemple: tot i la seua experiència professional, especialment en formacions d’Alemanya i d’Holanda, treballa de professor de Secundària a Tavernes de la Valldigna. Manté “la flameta”, com diu ell, amb “projectes propis que muntem per seguir la nostra activitat d’intèrprets”, com és el quintet de vent Llevant Ensemble. “És molt complicat mantenir una activitat professional i, això pensant en els més joves, és complicadíssim arrancar propostes noves quan no es té pràcticament l’ajut de cap institució”. “A més”, conclou Alberola, el món dels músics “pateix des de sempre un ambient molt jerarquitzat on molt sovint el mèrit personal no és allò que més es valora”.

La comparança amb el món del futbol torna de nou. “Deixa molt a desitjar la tasca dels nostres governants per a fomentar l’art i la cultura en general, però tenim el mundial gratis en la televisió”, diu Joan Mont. Aquest reportatge es publica el mateix dia que milions de persones celebren el començament del campionat de futbol a Brasil. Mentre, l’ofegament econòmic, el “no” de Zubin Mehta a dirigir l’Orquestra de la Comunitat Valenciana i la crisi d’un gran projecte que es va encetar només fa huit anys, commou només un grapat de músics i aficionats. Hi ha emocions que rendeixen més que d’altres. Qüestió de prioritats.

Gestión anuncios
Gestión anuncios

Más de EL PAÍS

image beaconimage beaconimage beacon