Al utilizar este servicio y el contenido relacionado, aceptas el uso de cookies para análisis, contenido personalizado y publicidad.
Estás usando una versión más antigua del explorador. Usa una versión compatible para obtener la mejor experiencia en MSN.

Pertorbats

EL PAÍS EL PAÍS 26/05/2014 Ponç Puigdevall
Pertorbats © noemí fluixà Pertorbats

Un diumenge a la tarda, el protagonista de Me’n vaig, de Jean Echenoz, diu a la seva dona precisament això, “Me’n vaig” i, a partir d’aquesta primera línia, el lector no pot deixar de seguir les seves peripècies molt més enllà del barri parisenc on habitava, al pol Nord, a la recerca de les deixalles d’una cultura remota. Tots els personatges dels contes que Yannick Garcia (Amposta, 1979) ha reunit a La nostra vida vertical, premi Documenta 2013, potser no diuen d’una manera tan resolutiva que se’n van, però sí que se n’han d’anar del lloc on són encara que no en tinguin gaires ganes o encara que no sàpiguen cap on ho han de fer, ni per què se senten impulsats a fer-ho: el lector tampoc pot evitar seguir-los mentre corren pel món —Bulgària, Sibèria, Groenlàndia, Fukushima...— com si no s’assabentessin de res del que els succeeix, com si enlloc trobessin cap porta d’entrada i totes les finestres tinguessin uns vidres opacs i tan sols poguessin preguntar-se què hi ha a l’exterior —en un dels relats, Interludi: Ull Partit té un dilema, de fet, la narració avança gairebé exclusivament a través de frases interrogants—. Però el lector té la sort que aquests personatges —i, tot sovint, la mateixa veu narradora— diuen molt més del que creuen dir, i aviat s’adona que viatja amb la companyia d’algú, d’aspecte absolutament normal, sobre el qual hi ha indicis suficients per témer que es troba perillosament pertorbat.

A La nostra vida vertical en tot moment es té la sensació que està a punt de passar alguna cosa extraordinària i arreu se sent l’amenaça de l’atzar, però no passa mai res, només la persistència de l’amenaça. És el cas, per exemple, d’Un eunuc i un xafarder, on el narrador-protagonista s’obsessiona amb algú que coneix casualment i que li confessa que al cap de pocs dies es farà castrar: li truca i el busca per treure-li la idea del cap, però durant tot el conte el que batega és una altra cosa molt més pertorbadora —el lector té la certesa que s’endinsa dins d’un món molt rar—, la mescla del grotesc i l’irrisori, el riure i la desesperació que susciten uns personatges tan estrambòtics i tan febles com els que protagonitzen els llibres de Georges Saunders. És en aquest mateix conte on Garcia descriu amb exactitud què veu el lector al llarg del llibre, “uns ninots de guinyol que representen una escena en un teatre de miniatura”, com si tots els personatges es dediquessin a parodiar les vicissituds de la seva pròpia aventura, o com si fossin elements passius d’un nihilisme improvisat. Al capdavall, del que tracta La nostra vida vertical és del caràcter irreal de la realitat, i cada un dels contes ha de ser llegit com una investigació realista sobre la pèrdua del sentit de la realitat: per confirmar-ho, només cal llegir els desvaris narrats a Vaig córrer, on “a fora, el dia està prenyat d’interrogants amenaçadors i, a dins, de dilemes impenetrables”.

Des de la mateixa estructura de filigrana de cada conte, Garcia aconsegueix dur el lector molt més enllà de la terra ferma de l’obvi, i es buscarà en va el suport convencional del plantejament, el nus i el desenllaç: l’itinerari que ha de seguir tampoc el conduirà cap a un final obert —l’autor li estalvia sempre l’últim pas cap a la paradoxa desconcertant o la sorpresa per la sorpresa—, sinó que només el situa amb el màxim d’eficàcia narrativa i de suggestió poètica davant de la perplexitat de transitar per un laberint ple de silencis, d’haver d’encarar-se amb tots els matisos d’una escena eloqüent sense inici o conclusió.

Però de la mateixa manera que el lector es troba més enllà de l’obvi, també és cert que s’ha d’agrair que Garcia es decanti per narrar el trivial de l’insòlit, amb una imaginació verbal plena de densitat i gràcia —o de gràcia i densitat—, on sempre hi ha, en qualsevol racó imprevist del text, l’enlluernament d’alguna frase aguda, la inspiració d’una metàfora, el detall inhabitual d’un fet o una sensació normal i corrent, o la celebració de l’instant per compensar tanta por: el món està a punt d’esclatar o de fondre’s, diu la narradora de Lila per dins, però ella només veu que “les plantes, després de glaçar, tornaven a traure flors, i els gossos, sense que els ho demanessis, quan et veien cansada se’t refregaven contra les cames”.

Gestión anuncios
Gestión anuncios

Más de EL PAÍS

image beaconimage beaconimage beacon