Al utilizar este servicio y el contenido relacionado, aceptas el uso de cookies para análisis, contenido personalizado y publicidad.
Estás usando una versión más antigua del explorador. Usa una versión compatible para obtener la mejor experiencia en MSN.

Sense ciència no hi ha cultura

EL PAÍS EL PAÍS 11/06/2014 Martí Domínguez
Revista 'Mètode'. © Proporcionado por ElPais Revista 'Mètode'.

L’any 1956, l’escriptor i químic Charles Percy Snow va encunyar l’expressió “les dues cultures” (“The two cultures”) per a referir-se a la distància que hi havia entre els seus companys científics i els seus amics escriptors. Deia que era com la distància entre un avi i un nét: un abisme d’incomprensió, si no d’alguna cosa pitjor. De tot allò ja han passat molts anys, però aquesta realitat entre els dos mons (el científic i l’humanístic) es manté més o menys com denunciava Snow: els científics lligen poca literatura (en general, són àgrafs) i als escriptors els interessa ben poc la ciència. D’aquesta manera, els articles científics, generalment escrits en anglés, estan desproveïts de qualsevol estil literari: es presenten com un informe, al més neutre i asèptic possible. S’hi eviten els adjectius i els usos persuasius de l’idioma; és com una mena d’atestat que deixa constància notarial d’una descoberta. D’altra banda, els escriptors segueixen poc o gens l’actualitat científica, que cada vegada troben més i més incomprensible. Molts mitjans de comunicació, amb l’arribada de la crisi econòmica, van eliminar els col·laboradors que tractaven temes de ciència, que es va convertir en residual en el diari (i sovint fent servir exclusivament els continguts d’agències). Per tant, és possible que, fins i tot, l’escletxa que denunciava Snow a la darreria dels anys cinquanta siga a hores d’ara molt més gran i dramàtica. És cert que hi ha l’Internet, els blogs, els facebooks, però quants escriptors els fan servir per a informar-se sobre ciència? Quants escriptors estan més o menys al dia de les notícies científiques? I quants científics segueixen les novetats literàries i són capaços d’opinar amb fonament sobre alguna obra d’importància publicada recentment? La realitat és molt decebedora. S’haurien d’articular més llocs de trobada, facilitar el debat entre científics i literats, promoure l’intercanvi d’idees, la col·laboració interdisciplinària i els projectes transversals. Sovint la percepció de la naturalesa humana que els escriptors mostren en les seues novel·les és del tot decimonònica, per no dir empeltada d’una psicoanàlisi barroera i periclitada (si bé és notori que Sigmund Freud fou un frau científic colossal). Al mateix temps, als científics que es posen a escriure un text assagístic o narratiu els falta amb massa freqüència una “voluntat d’estil”: confonen la divulgació de les seues idees amb un paper molt més llarg, i fan un text enervat i insuls, sense gens de gràcia creativa. Però és clar que hi ha excepcions, i un bon exemple n’és el recull de contes “Científics lletraferits”, que avui presentarem a les 19 h, al Palau de Cerveró de València. L’investigador Salvador Macip ens parlarà de les vint-i-dos narracions arreplegades, que tenen la sorprenent característica que han estat creades per escriptors amb una formació científica. El resultat és pletòric, i mostra una riquesa temàtica i estilística molt suggeridora i brillant. Seria bo fer en un futur un experiment a l’inrevés i proposar als nostres escriptors que escrigueren un relat amb contingut científic, i veure quina imatge de la ciència projecten en les seues creacions. Siga com siga, cal animar més que mai els nostres creadors a endinsar-se en el món científic contemporani. I sobretot cal insistir, encara!, que sense ciència no hi ha cultura.

Gestión anuncios
Gestión anuncios

Más de EL PAÍS

image beaconimage beaconimage beacon