Al utilizar este servicio y el contenido relacionado, aceptas el uso de cookies para análisis, contenido personalizado y publicidad.
Estás usando una versión más antigua del explorador. Usa una versión compatible para obtener la mejor experiencia en MSN.

Sobre llengua i dignitat

EL PAÍS EL PAÍS 11/06/2014 Joan F. Mira

Encara tinc, de tant en tant (el temps no ho esborra tot), petits rampells d’indignació, imatges funestes, quan pense en l’estúpida i profunda canallada que significà i significa el tancament de la ràdio i la televisió valencianes, aquell atemptat criminal contra la llengua (i més coses) del meu pobre país. Fins i tot la discretíssima AVL ho ha hagut de recordar públicament. Perquè les llengües no tenen només un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns, ben interessadament —amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses… i això és el que realment volen dir. Cada llengua particular, quan és vista com a codificada i culta i d’ús públic normal, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: llengua pública i reconeguda, amb institucionalització acadèmica i política, representa llengua diferent, “categoria superior” de llengua, valor i dignitat igual que les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” és essencial per a la percepció eficaç de la “dignitat pròpia” del grup, societat o país que la parla, i essencial per tal que hi actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil ser fidel a allò —llengua o grup humà— que és vist com a inferior, prescindible i de menys valor. I el “valor” i la dignitat no són només resultats del coneixement, sinó del reconeixement: ser la llengua o cultura protagonista en fires internacionals del llibre (tal com vaig poder comprovar a Torí, a Guadalajara o a Frankfurt), ser traduïda a molts altres idiomes, ser ensenyada en universitats estrangeres, o ser reconeguda com a llengua de la Unió Europea, i certament no per raons pràctiques (de què “serveix” el gaèlic, el letó o el maltés?), sinó precisament per dignitat. Perquè la llengua pròpia no pot ser vista o percebuda com a inferior, inepta, indigna i prescindible, sota pena de depressió general, o de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Portugal i de Suècia a Grècia, fins al País Valencià i el valor de la llengua pròpia com a llengua pública. Vindran més eleccions, i la dignitat de la meua llengua serà un dels valors que em dirà què he de votar.

Gestión anuncios
Gestión anuncios

Más de EL PAÍS

image beaconimage beaconimage beacon