Al utilizar este servicio y el contenido relacionado, aceptas el uso de cookies para análisis, contenido personalizado y publicidad.
Estás usando una versión más antigua del explorador. Usa una versión compatible para obtener la mejor experiencia en MSN.

Vides de filòsofs

EL PAÍS EL PAÍS 12/06/2014 Jordi Llovet

Sembla clar que Francesc Guardans, nét de Francesc Cambó, està tan disposat com el seu pare a continuar l’obra del seu avi i a no plànyer-hi tenacitat ni recursos: gràcies a aquestes tres generacions tenim, a Catalunya, una col·lecció de clàssics grecs i llatins, i de literatura paleocristiana, com no la tenen en castellà i presenten pocs països —els Estats Units, Anglaterra, França i Alemanya especialment. Fidels a les seves entregues semestrals, ara ens arriba el primer volum d’una edició formidable de les Vides, de Diògenes Laerci. La introducció ja seria un bon llibre per ella mateixa, i la traducció, l’aparat crític i els comentaris estan a l’altura de les millors edicions que coneixíem: poso com a referència la de Goulet-Cazé, enormement lloada entre els hel·lenistes. Potser l’aparat d’aquesta edició francesa és més ric que el de la nostra catalana, però la introducció de l’edició d’avui —Diògenes Laerci, Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres, Introducció general, notícies preliminars, text revisat, traducció i notes de Sergi Grau, Barcelona (Fundació Bernat Metge, 2014)—, és, com s’ha dit, extraordinària. L’únic avantatge de l’edició francesa és que és completa, és a dir, inclou des de la vida de Tales (encara que la cronologia del llibre de Laerci és capritxosa i erràtica) fins a la vida d’Epicur, al llibre desè i últim de l’obra.

Laerci, que potser va viure entre el 150 i el 250 dC, és d’aquells autors de la historiografia i la filologia antiga —¿com Macrobi, com Aulus Gel·li?— que van ser menystinguts per una llarga tradició d’estudiosos i escoliastes, però que almenys dos quasi contemporanis nostres van saber preuar, bo i encetant una tradició crítica que, al capdavall, ha sabut oferir a Laerci tot el valor, que no és escàs, de la seva obra trobada (potser abans havia escrit a la manera dels poetes, com es desprèn de la inclusió en el seu llibre d’epigrames i versos solts relatius a cada autor, quasi sempre de collita pròpia): Montaigne i Nietzsche —deixo una citació de Victor Hugo a Les Misérables en el lloc de l’anècdota.

L’obra és un poti-poti molt mal ordenat, d’estil literari més que discutible, carregat d’errors a causa de la diversitat de les fonts consultades per Laerci, però que posseeix aquesta enorme virtut que Josep Pla hauria preuat per damunt de qualsevol hel·lenista català de l’època: ens ennova dels costums i creences dels filòsofs estudiats —l’obra no arriba als llatins ni al cristianisme per mer respecte diferencial a les autoritats gregues i hel·lenístiques—, però no es preocupa gaire de fer allò que els erudits del XIX i XX han fet amb els filòsofs de qualsevol època, almenys des de Hegel: analitzar-ne el pensament, la seva evolució i les seves fites, comparant-les amb els seus predecessors i anotant la seva posteritat, però sense entrar en allò que sempre s’agraeix en una biografia: les menudeses, les anècdotes. Laerci no se n’està: per ell sabem, encara que ja ho sabíem per Jeroni de Rodes, que Tales de Milet, preveient una anyada d’olives de gran abundor, va arrendar per poc preu totes les tafones que va poder i, l’any següent, “aplegà un munt de diners”. També sabem per ell, encara que també ho sabíem pel Timeu de Plató, que un dia una dona el va treure a passejar. Tales mirava el cel, entotsolat, i va caure en un clot, cosa que provocà aquestes sàvies i materialistes paraules de l’acompanyant: “No ets capaç de saber el que tens a tocar dels peus, i et penses que podràs esbrinar el que hi ha al cel?”. Són llocs comuns de la història de la filosofia que s’han oblidat menys que moltes de les teories i la doxologia dels grans pensadors, com encara ho demostra la Història de la filosofia de Bertrand Russell, que, com a bon anglès, no fa escarafalls davant de cap anècdota sucosa.

Si l’obra continua bon train, estic segur que disposarem d’alguna cosa més que castellers peregrins, fires de cargols i devoradors de calces i calçots, que sembla el nostre destí cultural ultranacionalista. Endavant les atxes, amics de la Bernat Metge! No defalliu! Ànim, Raül Garrigasait; força, Montserrat Ros, Noemí Moncunill i tot l’estol del consell de redacció, que treballeu en el deixant esponerós de Joan Estelrich (amb reserves), de Carles Riba i Miquel Dolç!

Gestión anuncios
Gestión anuncios

Más de EL PAÍS

image beaconimage beaconimage beacon